Pastorets i tal

Aquest article surt amb un retard excessiu. Gairebé em fa vergonya.
Però de cap manera no volia que es quedés sense publicar.
Heus-lo ací:

El meu particular cicle teatral nadalenc (iniciat amb els Pastorets del Karamel Teatre, el 13 de desembre, tal com recordaran els fidels seguidors d’aquest bloc) es va completar amb l’assistència a un parell de representacions de Pastorets més:

El dia 4 de gener vaig anar al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa a veure L’adveniment de l’infant Jesus de’n Josep M. Folch i Torres, o sia el Lluquet-i-Rovelló, en la versió de l’Elenc Artístic del Social. Val a dir que aquesta entitat -que abans es deia Centre Social Catòlic i ara Centre Cultural El Social (ves per on, coses de la política i de l’evolució del prestigi social de les creences!)- representa aquests Pastorets des de l’any 1928 -vuitanta anys, aviat és dit!-. Això els dóna una veterania envejable en tots els aspectes del muntatge teatral. Han donat la volta al text una vegada i una altra, se l’han mirat del dret i del revés, i podem dir que no té cap mena de secret per a ells. La comparació –inevitable- amb els Pastorets del grup Karamel Teatre, que representen el matei text de’n Folch i Torres, és odiosa i injusta: ni els mitjans ni les pretensions són els mateixos. En aquests Pastorets del Social s’hi veuen maneres de fer properes a la professionalització:

La posada en escena és excel·lent. Enguany han estrenat una escenografia que els permet recursos d’impacte, com ara que l’entrada de l’infern és situada a la base d’un monticle, en un costat de l’escenari. Un monticle que dóna molt de joc als actors.

Les dimensions escèniques són prou grans, i això permet que hi hagi molts actors en escena (gairebé seixanta) -sense, però, que s’hi vegi cap mena d’arraïmament- fet que dóna espectacularitat al muntatge.

La parella protagonista, Lluquet (Quique Quera) i Rovelló (Oriol Carreras) és -senzillament- genial. Broden les seves interpretacions, les fan amb molta naturalitat i les amaneixen amb gags que semblen improvisats però que es veuen treballats. Les referències a l’actualitat –potser excessivament televisives- hi són presents, seguint una antiga tradició de la que en tenim testimonis paternals (perdoneu l’expressió, però aquest cronista ha mamat relats dels Pastorets-del-Social a casa des de ben petit). Un brillant exemple d’això el trobem quan la parella de rabadans és a l’infern: en Rovelló té un seguit d’esternuts als quals en Lluquet respon amb uns educats Jesús!, que fan estralls entre les criatures infernals. Al tercer Jesús!, tots els dimonis cauen per tercera vegada a terra, i llavors el Lluquet, aprofitant que es fa el silenci a l’escena, deixa anar un Y no hase falta desir nada más! que provoca un esclat de riallades en el públic.

També em va semblar destacable que les fúries de l’infern, enlloc de cantar aquella cançoneta –xarona i antiquada- que fa “Som les fúries de l’infern,/ Som els monstres infernals/ I al caliu del foc etern/ Forgem pecats capitals/(...)”, que més que por fa venir ganes de riure, aquí, les fúries fan una dansa entre moderna i contemporània, amb acompanyament de música de discoteca. Es crea una atmosfera inquietant de debò, llòbrega i corprenedora.


L’11 de gener vaig anar a l’Ametlla de Merola, a veure-hi una representació de La Flor de Nadal, uns pastorets dels quals n’havia sentit a parlar, però que jo no en tenia cap referència concreta.

L’Ametlla de Merola és una antiga colònia industrial que depèn administrativament del municipi de Puig-Reig, poblada per uns quatre-cents habitants.

La Flor de Nadal és el fruit de l’evolució de totes les obres de pastorets que s’havien anat representant a l’Ametlla des de l’any 1878. Des de 1954, el Pastorets de l’Ametlla de Merola representen aquest text de Francesc d’Assís Picas, que n’és l’autor de la lletra i Josep Conangla, que n’és el de la música.L’obra està organitzada en tres actes amb un total de vint quadres, i giravolta entre tres històries paral·leles que conflueixen en el final.

Aquests Pastorets estan organitzats per l’Associació Cultural Esplai, entitat que agrupa tots els veïns de l’Ametlla de Merola que participen en les representacions, i que durant l’any representa un parell d’obres de teatre més. Si tenim en compte que en l’organització, preparació i execució dels pastorets hi participen unes cent seixanta persones (gairebé la meitat d’habitants del poble!), ens podem fer la idea de l’arrelament que tenen en el poblet.

Tant gran és el seu prestigi i popularitat, que l’any 2007 van ser guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

A mi em van semblar molt barrocs, en el sentit que els decorats, els vestits i la posta en escena són força recarregats, plens de detalls que li donen una gran riquesa visual. Hi ha més de cinquanta decorats de paper i molts recursos tècnics en l’escenografia, com màquines de generar fum, molts focus i un projector d’efectes especials.


Aquests Pastorets de L’Ametlla de Merola i el seu arrelament tan profund -un arrelament que els dóna una popularitat i un prestigi que traspassa les fronteres del poblet i de la comarca- és el que em fa rumiar: a Terrassa tenim molt arrelats els Pastorets del Social, els de Folch i Torres, i gaudim de les entranyables representacions del grup Karamel Teatre, però potser ens aniria bé, als terrassencs, tenir uns Pastorets autòctons, uns que fossin, senzillament Els Pastorets de Terrassa.

En aquest sentit, jo tinc un parell de records que poden servir per atiar el foc de la memòria i donar idees per tal de trobar aquests Pastorets identitaris:

· Fa uns anys –no sé quants, però bastants- a la Sala Crespi del Casal de Sant Pere, feien Ganàpia i Cigronet, uns Pastorets que respondrien força bé a aquest requisit, doncs tinc entès que es representaven només a Terrassa i que l’autor mateix era terrassenc, encara que no n’estic del tot segur.

· I també en aquells temps –o sigui fa uns quants anys, bastants-, a la Sala Parroquial del Col.legi Mare de Déu del Carme (perque ens entenguem, el Karmel), s’hi representaven (no sé en quantes ocasions ni quants anys) uns Pastorets, dels quals només recordo que un dels protagonistes es deia Benjamí, però que no en recordo ni el nom de l’obra (devia ser una cosa com L’Estel de Nadal o L’Estel del Cel, El bressol de Nadal, o quelcom així) ni el de l’autor. Si algun lector d’aquestes línies en recorda alguna cosa més, li agraïré que m’ho faci saber.

Els Pastorets a Terrassa.

El 13 de desembre –Santa Llúcia- vaig començar el meu particular cicle nadalenc.

De fet, aquest dia és –era- el de la tradicional inauguració de la Fira de Santa Llúcia, allà on es venen les figuretes, casetes i molsa per fer el pessebre, a més de les boles, espumillons i altres objectes per ambientar les festes de Nadal. Era, per tant, l’inici oficial de les festes nadalenques.

Un tema que caldria comentar abastament és el fet que els establiments comercials avancen cada cop més l’ornamentació nadalenca. Sé perfectament que no dic res nou, però és que enguany ja he vist branquetes d’avet i Papanoëls... el cap de setmana de després de Tots Sants!!!!!

Doncs bé, el cicle vaig iniciar-lo anant al teatre del barri, el parroquial de la Santa Creu, a veure Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús, d’en Josep Maria Folch i Torres -o sigui els populars Lluquet i Rovelló- en una versió del grup Karamel Teatre.
La representació va esdevenir –com de costum- un èxit de públic. La sala estava plena de gom a gom. El públic era composat en la seva majoria per famílies senceres amb nens petits que ajudaven a donar la seva salseta a la funció. I la donaven de tal manera que molts d’ells eren, al mateix temps que espectadors, actors extres de la funció: pastorets, dimoniets i angelets que omplien les escenes, les acolorien i feien l’obra encara més propera del que ja ho és el text folchitorresià.

El text de l’obra és tant popular, tant entranyable i tant nostrat, que molts adults presents a la sala coneixien les frases i diàlegs més populars de l’obra, i no era estrany observar a través de la foscor com alguns d’aquests adults bellugaven els llavis tot resseguint els mots que es deien en escena.
Els actors, sobretot els dels rols principals, se sabien tant el paper (alguns fa més de deu anys que el representen) que el feien anar com volien. Aprofitaven les giragonses pròpies del text per brillar individualment. Algun personatge secundari, però, no se sabia prou bé el text i va haver de recórrer flagrantment a l’apuntador.

La direcció va ser prou correcta tot i algunes mancances: el trànsit dels actors per l'escena de vegades era un xic atropellat, però té l’excusa de les dimensions reduïdes de l’escenari, que obligava els actors a fer maniobres un xic estranyes i a –oh, pecat capital del teatre!- parlar d’esquena al públic.

Va resultar molt divertida, de debò, la Rumba de l’Infern que en Satanàs i en Llucifer van interpretar, des de l’infern mateix, després de la cançó de’n Jeremies (manllevada a en Rovelló) del quadre dotzè, quan el Lluquet es disfressa de Getsé per enganyar Satanàs i així evitar que el diable s’emporti l’ànima del pare de la Isabeló. Sí, en l’obra original, primer és en Lluquet qui canta la seva cançó, que és aquesta:

De noies fines i guapes
bé que n’hi ha en aquest món,
però cap de tan graciosa
com la meva Isabeló.

Veient-la tan ensucrada
I amb aquest parlar tan dolç,
Em ve el desig de ser mosca
Per tastar tanta dolçor.

Ja poden mirar-la
I estarem d’acord
Que poques se’n troben
com la Isabeló.

I després ve la d’en Rovelló, que en aquest cas va cantar-la en Jeremies:

Jo tinc tan gran alegria
Que ni us ho puc explicar
En veure aquesta parella
Que tanta patxoca fa.

El que heu de fer ben de pressa
És casar-vos, perquè jo
Pugui venir a la boda
I atipar-me bé d’arròs.

Això de casar-se
Està ben pensat
Perquè sempre acaba
Amb un bon dinar.

(Sí, ja sé que no feia falta copiar aquí el text íntegre de les dues cançonetes, però què voleu que us digui? Sóc un romàntic, un nostàlgic i m’agrada recordar-les!)


En conjunt, aquests Pastorets van deixar satisfet un públic que, desenganyem-nos, esperava justament això: un espectacle proper per fruir i recordar...

PD: agraeixo a en Francesc Muntada la col·laboració fotogràfica. Sense les teves fotos, Francesc, aquest article no hauria estat el mateix.

Hi ha uns carrers a Terrassa...

Tinc una especial debilitat per uns carrers de Terrassa. Uns carrers pels quals m’agrada molt passejar. Uns carrers que em recorden que la meva ciutat era abans un poble.

Un poble tal com són tots els pobles: fet de carrers estrets i curts, de casetes baixes.

Uns carrers que fa uns anys eren de llambordes i feien olor d’indústria. Una olor que potser en el seu temps no era gaire agradable, ja que era una ferum que fonia els flaires dels tints amb els dels olis industrials. Però l’aroma que jo hi sento quan hi passejo és agradable. I ho és, d’agradable per a mi, perquè és entranyable.

Aquests carrers em porten records. Uns quants. Però sobretot un.

Era el dia que havíem enterrat l’Avi Quim.
Jo no sabia què em passava. O sí. Sí que ho sabia perquè era prou evident. Vull dir que no me’n feia la idea, de tot plegat. O no me’n volia fer el càrrec.
Tenia el cap enterbolit i tenia ganes de fugir, no sé ben bé d’on, però no m’aguantava a casa. Els darrers dies de l’Avi havien estat força durs. Físicament i –sobretot- mentalment.
Total, que vaig sortir a passejar, a airejar-me, i les cames em van dur al carrer del Passeig, a quatre cantonades de casa dels pares.
De cop i volta em vaig trobar enmig d’un poblet. Un poblet a tocar de casa.
El meu cap es va anar esbargint mentre vagarejava per aquells carrers: Joaquim de Paz, Les Escaletes, Plaça Maragall, Sant Pau, Sant Josep, Sant Cristòfol, Teatre, del Passeig...
Vaig tornar a casa amb l’ànim renovat, amb el record de l’Avi ben present, és clar. Però ja era un record passat pel sedàs, del que se n’havien escorregut els darrers moments i tan sols restava al meu cap la imatge serena i reposada de l’Avi Quim de sempre.

L'Emili Miró: el meu (tercer) avi

Sempre vaig pensar que l’Emili Miró era com un avi per a mi. Això no era gens original perquè, de fet, molta gent de la colla va acabar anomenant-lo, senzillament, Avi. Jo no. Jo sempre li deia Senyor Emili. Ell era un Senyor (així, en majúscula) entranyable, que es feia estimar. Tenia sempre un somriure a punt. Però també tenia el seu geni. La seva mala llet, vaja. Quan t’agafava pel braç per fer-te veure quelcom que no rutllava, te’l premia amb una força tal que et deixava marcats els dits una bona estona.
Jo el vaig conèixer en entrar a la colla. Ell mateix, en veure’m novell en el meu primer dia, em va venir a saludar. El Xavi Font, que era el meu contacte dins la colla, es va afanyar a explicar-me que era un senyor que havia fet castells amb els Nens del Vendrell, que tenia vuitanta anys i que era el Patriarca dels Castells.
Els meus primers dies a la colla van ser de descoberta de tot l’entorn casteller: assajos, actuacions, trobades... Em vaig deixar absorbir pels castells. Llegia amb fruïció els retalls de diari que es penjaven a la cartellera de la colla: cròniques i articles de l’Eloi Miralles, del Joan Gala, del Jaume Casanova “Crossa”... Vaig començar a col·leccionar els fascicles de Món Casteller, que era una obra dirigida pel Pere Català on hi col·laboraven aquells escriptors i també d’altres que, als meus ulls adolescents, eren persones sàvies i respectables. I resulta que el Senyor Emili coneixia tots aquells escriptors! I no només això, sinó que ell era un d’ells. Un escriptor de lletres castelleres. Potser un dels més importants. Allò em fascinava. El Míliu (com li deien alguns) era una celebritat en el món dels castells.
Amb el Claudi i el Manel, uns companys de la colla, anàvem a veure’l a casa seva. La seva llar era una mena de museu casteller: parets atapeïdes de fotos i articles sobre castells, prestatges plens de llibres i revistes que parlaven de castells, un Pilar de Sis de fang...
La peça més preuada del museu, però, era ell, el Senyor Emili. Des de la seva modèstia i la seva bonhomia destil·lava saviesa castellera. Ens convidava a una copeta d’anís casteller, ens explicava històries i anècdotes castelleres, i ens llegia predicots dels seus. Uns predicots que volien animar la colla i que posaven el dit a la nafra. El seu crit estrenyeu fort i no el deixeu bellugar va ser un clàssic des del moment en què el va deixar anar.
Nosaltres l’escoltàvem bocabadats, orgullosos que un de nosaltres fos una persona tant important, que en sabia tant, de castells i de la seva història. Perquè ell era dels nostres, sí, dels Castellers de Terrassa. I tothom -de la nostra colla i de les altres- el coneixia i el respectava. Així que arribàvem a les places, a actuar o a veure altres colles, de seguida s’apropava algú a saludar-lo, i es quedava xerrant amb ell. I no acabaven mai. Però no hi havia cap problema per trobar-lo durant l’actuació, que ell sempre era a tocar de les pinyes. I tampoc havíem de patir per localitzar-lo a l’hora de marxar, que ell sempre era la darrera persona que marxava de les places. Era la seva filosofia: ell sempre havia de ser el primer d’arribar –així copsava l’ambient de plaça des del moment zero- i el darrer a marxar –comentant fins a l’últim detall els castells que s’havien fet.
Recordo que quan jo arribava a casa, els meus avis sempre hi eren. Quan jo anava a la Casa del Poble –antic local d’assaig de la colla- sempre hi trobava el Senyor Emili, el meu (tercer) avi...

Terrassa, plaça castellera

A Terrassa hi ha dues colles.

N'hi ha una que fa castells molt grans, de primera línia mundial. A aquesta tothom la coneix, fins al punt que bastant hom la identifica directament com a "Terrassa".

Però també hi ha una altra colla, que sempre ha estat per sota de l'altra en quant a nivell de castells assolit, i que s'ha acostumat a viure a la seva ombra.
Podeu imaginar-vos el què és viure amb aquesta càrrega tota la vida: sempre que alguna persona no-castellera pregunta a qualsevol membre d'aquesta petita-gran-colla pels castells que ha fet el cap de setmana, s'estranya que aquests no siguin els que surten per la tele, els que ha vist en fotos grans al diari, aquells dels que en parla tothom. És com si la colla menys gran hagués de justificar-se constantment per no ser com la més gran, o no ser-ho directament .
Hi ha vegades que sembla com si aquesta colla no existís.
I a més ha d'aguantar estoicament els atacs, ironies i brometes prepotents i superbes dels que es diuen "més grans" o "més bons".
Evidentment que aquesta colla no té l'alicient de veure si amb un castell supera l'altra colla, doncs sap que difícilment ho farà si aquella no pateix una davallada, sinó que la fita serà anar superant-se ella mateixa, recuperar un nivell que no hauria d'haver perdut mai (tant pel prestigi de la pròpia colla com pel de la plaça) i, llavors ja en parlarem, de si l'una supera l'altra o és l'altra la que supera l'una!

Mallorca: platja, paisatge, cultura i... Miquel Barceló.

L'any passat vaig passar uns dies de vacances a Mallorca. Evidentment, vaig fer molta vida de vacances-vacances: vaig descansar, vaig prendre el sol, em vaig banyar, vaig terrassejar… Però no vaig deixar pas de banda la cultura, no: vaig llegir força–tant llibres com diaris-, vaig passejar pel centre històric de Palma, vaig entrar -com de costum- a totes les llibreries que anava trobant, i les vaig escorcollar a fons. Vaig visitar també diversos museus i monuments. Vaig assistir a un assaig de la colla castellera Al·lots de Llevant, a Manacor…
No és que fos la primera vegada que hi era, a l’illa, però allí -com a tot arreu- sempre hi ha alguna cosa nova per veure, o una altra que va quedar pendent...
El que més em va impressionar, de bon de veres, va ser la visita que vaig fer al retaule del Miquel Barceló a la Seu de Palma. Entrar allí, només el fet d’apropar-me a la Capella del Santíssim, ja em va fer posar els pèls de punta. Quin retaule més bonic! És preciós de debò. És una obra que se surt tant dels cànons establerts, que per sí sola ja dóna aire fresc a la Catedral, la rejoveneix, li dóna una nova vida. Aquesta nova decoració del Santíssim s’inspira en el signe de la multiplicació dels pans i dels peixos i en el sermó del pa de la vida.
De fet, en l’encàrrec que va rebre en Barceló només se li demanava que sortissin aquests signes i també que hi aparegués la imatge d’un Crist Ressuscitat. I aquí és on es va gestar la polèmica. Perquè sí, aquest retaule s’està fent famós per la polèmica que genera al seu voltant. L’artista utilitza un autoretrat per il·lustrar la imatge del Crist, i això els sectors més intransigents del Cristianisme ho condemnen de forma fulminant. Mentre jo hi feia la visita, va arribar un grup d’estudiants guiats amb un capellà que els feia de guia. Aquest senyor es va dedicar a destruir verbalment l’obra d’en Barceló mentre explicava les particularitats del retaule. Aprofitava cada detall per carregar-se la feina de l’artista. Fins i tot va arribar a comparar l'elevat cost econòmic dels vitralls barcelonians amb el preu que havien costat unes vidrieres de la nau del costat, per tal de fer-nos veure tot allò de negatiu que tenia l’obra. Quan aquest que us ho explica li va fer notar aquesta comparació era falaç, que parlem d’èpoques diferents, i que tot s’ha encarit molt darrerament, el capellà-guia va respondre enfurismat que el retaule no era digne de tanta despesa! És incongruent -penso jo- que l’Església, la Diòcesi de Mallorca en concret, encarregui una obra a un artista de prestigi i que ells mateixos en reneguin i l’enfonsin obertament i pública. Ah! A la botigueta de la sortida de la Seu vaig comprar el llibre-record del Retaule, com Déu mana!

Aigua de boca

Durant el període actual de sequera, els mitjans de comunicació han popularitzat –mediatitzat, com es diu ara- l’expressió aigua de boca.
Quan vaig començar a sentir-la a ràdios i televisions i a llegir-la a la premsa, i veia que la cosa anava a més, de mica en mica em vaig anar intrigant: suposo que quan hom parla d’aigua de boca, es deu referir a l’aigua potable de tota la vida, oi? I doncs, per què ja no diuen potable?
De primer vaig pensar que potser és perquè la paraula potable no ens sona gaire bé. De fet és cert, sona molt malament: els parlants de la variant dialectal oriental de la llengua catalana -com nosaltres els terrassencs- pronunciem aquesta “o” com una “u”, però això ho hem fet sempre. Amb uns resultats bastant feridors per a oïdes excessivament susceptibles, això sí. Però, sincerament, dubto que els manuals d’estil dels mitjans de comunicació comencin ara a suprimir aquesta paraula de les seves pàgines, i aquests obliguin els seus assalariats a buscar eufemismes com de boca.
O sigui que vaig començar a investigar l’assumpte. He de dir que a mesura que m’anava endinsant en la investigació, m’anava sentint cada cop més culpable: jo m’estava dutxant amb aigua de boca, jo estava rentant els plats amb aigua de boca, jo regava les plantes amb aigua de boca, jo feia la bugada amb aigua de boca. Jo, culpable de la manca d’aigua de boca!
La investigació va resultar frustrant: ni el Diccionari de l'IEC, ni el de la Gran Enciclopèdia -ni la mateixa GEC-, ni el diccionari Alcover-Moll recullen el terme en cap accepció.
Vaig trobar, però, que aquest epítet –de boca- es fa servir des de fa força temps en cercles ecologistes: ells diuen que l’aigua de boca és tal i com s'anomena l'aigua d'ús domiciliari. En diuen aigua de boca no pas per descriure la seva funció, sinó perquè és aigua apta per beure's.
Ah. D’acord. Ja entenc el que va passar: algun polític oportunista (Oportunista, un polític? Quines coses de pensar, Xavi!) deuria consultar alguna font ecologista (Qui sap amb quina intenció), va pensar que aigua de boca era una expressió contundent, poc escoltada i que denotava uns grans coneixements de l’ecologisme, tal com pertoca al càrrec que deuria ostentar en aquell moment. Ell la va deixar anar al moment oportú -o sia a la primera roda de premsa en la que li van demanar el seu parer sobre el tema de la sequera- i es va quedar tan ample. Llavors, algun dels periodistes que hi assistien va pensar: aigua de boca? Quina expressió més bonica i més mediàtica!